Diuen que el Madrid juga millor sense Mbappé, i els números dels darrers partits semblaven reafirmar-ho. El d’ahir, però, no sé si per excepció o perquè gairebé no ens vam presentar al camp, de segur que no confirma la norma. De fet, més que aclarir dubtes, el clàssic va tornar a deixar aquella sensació que aquest equip viu desconnectat de si mateix, com si fos una suma de noms i no un col·lectiu amb una idea clara.

També és cert que tampoc era el gran clàssic per analitzar futbolísticament cap dels dos equips. El paper de tots dos era molt clar des del principi: un equip ho tenia tot a guanyar i l’altre pràcticament tot a perdre. El Barça jugava amb la tranquil·litat i la confiança de qui veu la Lliga gairebé sentenciada, mentre que el Madrid arribava amb aquella pressió estranya de saber que només li valia demostrar orgull. Però fins i tot entenent aquest context, tothom esperava molt més del Madrid. No tant futbol, sinó almenys competitivitat, tensió i caràcter.

El nivell del rival tampoc va ser res de l’altre món. I això és probablement el més preocupant per al madridisme. Un Barça bastant mediocre, sense la intensitat ni la fam pròpia de qui encara s’està jugant una Lliga, va tenir-ne prou per passar per sobre d’un Reial Madrid que fa temps que ha deixat de transmetre aquella sensació d’equip gran, sòlid i intimidant. El Barça no va necessitar fer un partidàs; simplement va ser un equip amb més ordre, més coherència i, sobretot, amb més ànima.

Els primers minuts del partit semblava que els jugadors dels dos equips vinguessin directament d’una ressaca de tres dies. El ritme era baixíssim, les passades imprecises i les pèrdues constants. Bellingham va començar erràtic i Rüdiger va protagonitzar una d’aquelles posades en escena que fan recordar inevitablement el famós partit de Varane contra el City a la Champions. En deu minuts ja havia transmès inseguretat a tota la defensa. Cada pilota que tocava semblava una moneda a l’aire.

I quan tothom assumia que el Barça no tenia especialistes a pilota aturada, va aparèixer Rashford amb un xut escorat des de la frontal que va silenciar tot l’estadi. Un gol espectacular i inesperat, dels que canvien completament l’ambient d’un partit. El problema real del Madrid va arribar després, especialment en el segon gol, on sí que es va veure un equip absolutament passiu, desordenat i sense cap mena de reacció competitiva. Ningú ajustava, ningú corregia i ningú semblava capaç de liderar el caos. És el resum perfecte del que és aquest equip ara mateix: talent individual abandonat dins d’un desordre col·lectiu constant.

A partir del gol no hi va haver reacció. I això és probablement el més greu. Aquest Madrid, que històricament vivia dels moments de bogeria competitiva i de les remuntades impossibles, avui sembla un equip resignat. Sorprenentment, el Barça deixava espais enormes entre la defensa i el mig del camp, especialment durant la primera part. Un equip de mitja taula amb una mica d’ordre hauria castigat això constantment. Però el Madrid no només no ho va aprofitar, sinó que ni tan sols semblava detectar-ho. Sense idees, sense automatismes i sense moviment de pilota, cada atac blanc era una acumulació d’improvisacions individuals.

Fent cinc cèntims dels jugadors del Madrid, Courtois va haver de refusar més pilotes que en tota la temporada. Semblava marejat, abandonat per una defensa que no sabia ni a qui seguir. Rüdiger jugava amb la cama creuada, totalment superat mentalment. Bellingham, que fa mesos semblava destinat a liderar una nova era, torna a transmetre aquella sensació d’esgotament físic i mental. I l’únic jugador que realment va demostrar orgull i coratge va ser Asencio, cosa que ja és bastant simptomàtica del moment del club.

Trent, ofensivament, va deixar alguns detalls interessants. Bones passades, criteri amb la pilota i aquella sensació que, amb espais, pot generar molt futbol. El problema és que al Madrid actual qualsevol jugador ofensiu acaba semblant una peça decorativa dins d’un equip sense estructura. I aquí s’acaba pràcticament la llista de jugadors que es van presentar al partit.

Pel que fa al Barça, Ferran va tornar a demostrar el que ha fet tota la temporada: que pot ser un relleu útil, compromès i efectiu. Potser no serà mai una superestrella mundial, però és el tipus de jugador que entén què necessita cada partit. Pedri, en canvi, va fer un recital dels que ja ens té acostumats. Va jugar al ritme que volia, girant-se fàcil, filtrant passades i fent que el partit semblés senzill. I la resta de jugadors van remar, van competir i van entendre perfectament què requeria el partit. Sense brillantor extrema, però amb molta més coherència que el rival.

Per això mateix crec que l’alegria del Barça avui va molt més enllà de guanyar l’etern rival a casa. El barcelonisme veu consolidar-se una idea. Un estil que funciona, una Masia que torna a ser motor competitiu i emocional del club i un grup de joves que no només prometen, sinó que comencen a complir totes les expectatives. Mentre el Madrid sembla construir a cop de nom, el Barça torna a construir a partir d’una identitat.

I aquí és on neix la veritable tristesa del madridisme. No és perdre una Lliga. El Madrid n’ha perdut moltes i sempre ha tornat. El problema és constatar el que ja es va veure en l’últim clàssic: l’equip, els jugadors i el club no van de la mà. No hi ha direcció. No hi ha lideratge. No hi ha una idea futbolística clara. Ahir tothom recordava Xabi Alonso perquè aquest equip sembla una guarderia plena de talent desordenat, de jugadors que necessiten una estructura urgentment.

I reconstruir això no serà fàcil. Caldrà prendre decisions doloroses, recuperar fam competitiva i, sobretot, tornar a convertir el Madrid en un equip abans que en una col·lecció de marques personals. El camí serà feixuc.

Un últim apunt interessant és el de parlar de l’arbitratge. No cal dir que el fet que pràcticament cap mitjà de comunicació hagi comentat un arbitratge que va deixar molt a desitjar és també simptomàtic del nivell del partit i del moment actual del Madrid. Una entrada criminal de Tchouaméni, un cop de colze a Bellingham que durant tota la temporada probablement hauria acabat en penal… i, tot i així, gairebé ningú n’ha parlat. I probablement és perquè el nivell futbolístic del Madrid va ser tan baix que ni tan sols hi ha hagut ganes de rescatar excuses arbitrals. Tot plegat també retrata el nivell, probablement el pitjor dels últims anys, de l’arbitratge a la Lliga.

L’única cosa que consola avui els madridistes com jo és pensar que, com més avall arribem, més amunt podrem tornar. El Madrid històricament sempre ha renascut de les seves pitjors nits. I també queda aquella esperança, o potser aquella rivalitat eterna, de pensar que algun dia les famoses palanques del Barça s’acabaran i només quedarà veure si el projecte esportiu és tan fort com sembla ara mateix o si tot acabarà esclatant sota la gestió de Laporta.